Inicio | Grifería | Carpintería | Pvc | Suelos | Son Cotoner | Autobuses | Colegios | Parques | Vinilo decorativo | Palma
Usted está aquí: Inicio » Son Dameto

Son Dameto

Origen de Son Dameto

De la web: http://possessionsdepalma.net/index.php?option=com_content&view=article&id=41%3Ason-dameto&catid=1%3Aparroquia-de-santa-creu&Itemid=15&showall=1


Les antigues cases de Son Dameto, acabades de construir el 1630, són situades al lloc del Vinyet, a unes terres que els Dameto posseïen des d’antic. Aquest rafal no constitueix una excepció a la tònica general i ha acabat engolit pel creixement urbanístic a la carta que converteix camps d’ametlers en zones urbanitzades, no exemptes de sucoses operacions econòmiques.



És situat al lloc d el Vinyet, entre Son Peretó, Son Moix Negre, Son Cotoner, Son Pisà, Son Espanyolet i Son Moix Blanc. Les cases es troben dins la zona estadística de Son Dameto de Dalt.

L’origen de Son Dameto cal cercar-lo en els dos rafals que Nicolau Dameto tenia, a la segona meitat del segle XVI, al lloc del Vinyet, segons es documenta als Estims de 1578; la ressenya diu així: «Dos rafals de mossèn Nicolau Dameto, [valorats en] quatre mília y sinch-centes liures.» Confrontaven amb Son Pont i Son Pauet, de Bartomeu Joan, Pauet; Son Espanyol, de Pere Espanyol; Son Moix Blanc, de Ferran Moix; Son Quint, de Nicolau Burgues i Quint; Son Moix Negre, de Prudència Moix, i Son Cotoner, de Bernat Cotoner (ARM, D-1251, f. 148-150v).

Un dels dos rafals era la Vinya d’Avall, també conegut com a les Dues Torres, les Torres d’en Dameto o les Torres, en al·lusió a les dues torres que tenia el seu casal senyorial; aquest rafal pertanyia, el 1581, a Miquel Dameto. L’altre era la tanca de la Païsseta, que, el 1593, era dels hereus de Nicolau Dameto, com també ho era, aquell any, el rafal de les Dues Torres (Rosselló Lliteras, 2001: IV, 189; V, 38).

El 1621, el rafal de les Dues Torres pertanyia a Joan Dameto. Era situat al lloc del Vinyet i confrontava amb el Garrigó del Notari Gili, Son Puig, Son Dameto i el camí reial de Ciutat a Puigpunyent. Era dedicat a conreu de cereals i vinya (GEM, IV, 356).

El 1630, conclogué la construcció de les cases actuals de Son Dameto. Aquesta data apareix esculpida sobre un escut amb l’anagrama de Jesús (IHS), situat davall l’escala que comunica la clastra amb la casa dels senyors. No obstant això, es tracta d’una obra inacabada, ja que l’aiguavés de davant encara ara no té trespol i les parets no estan emblanquinades.

El fet que Joan Dameto volgués commemorar l’aixecament d’aquest edifici amb l’anagrama dels jesuïtes ens suggereix la formulació d’una hipòtesi per reconstruir la història d’aquella època lligada al rafal. Aquest senyor podria esser l’historiador i cronista Joan Dameto, que ingressà, el 1602, en el noviciat de la companyia de Jesús, tot i que, el 1614, l’abandonà. Tanmateix, no se’n desvinculà mai, ja que fou el rector de Monti-sion, a instàncies dels jurats, qui l’elegí per escriure la història del Regne de Mallorca, publicada el 1633. Era fill d’Albertí Dameto Bonapart, que morí sense descendència legítima i, per ço, nomenà hereu el seu germà Nicolau Dameto Bonapart, casat amb Isabel Font, contra la qual, per cert, Joan Dameto mogué (1615) plet per reclamar-li part de l’herència de son pare. Albertí i Nicolau eren fills de Nicolau Dameto i de Margalida Bonapart, filla de Baptista Bonapart, darrer descendent mascle d’aquesta família. Nicolau Dameto Bonapart o son pare podrien esser els que figuren com a propietaris de Son Dameto a la documentació de finals del segle XVI que hem oferit abans.

El 1631, Joan Dameto vengué el rafal, per via d’establiment, a Francesc Sanglada, segons dades aportades per Damià Ferrà-Ponç a la Gran Enciclopèdia de Mallorca. Era situat a la part de la Muntanya i confrontava amb el camí de Puigpunyent (GEM, XVII, 255).

El 1644, Francesc Sanglada el vengué, també per via d’establiment, a Gregori d’Olesa i Santacília. Tenia cases i era dedicat a olivars i a conreu de cereals (íd.).

Gregori d’Olesa i Santacília fou el darrer membre mascle de la branca dels Olesa coneguda com a Olesa de Vinagrella (fundada per Rafel d’Olesa i de Santmartí), propietària de Vinagrella (Llubí). N’heretà els béns la seva filla Maria d’Olesa i Sureda (†1713), que es casà, el 25 de setembre de 1650, amb Tomàs Quint-Safortesa i de Verí, cavaller de l’orde de Sant Jaume, fill de Lleonard Burgues-Safortesa, cognominat Quint-Safortesa perquè heretà el vincle de Quint instituït (1483) per Agnès de Pacs, que passà als Burgues-Safortesa amb la mort (1610) de Pere Joan de Quint i Fuster. Per mitjà d’aquest casament, els Safortesa incorporaren al seu patrimoni propietats importants d’aquesta branca dels Olesa, com ara Vinagrella, l’Alqueria i l’Eremitori (Llubí) i Son Sastre (Muro) (ARM, Prot. 2150, f. 154v-155v).

Maria d’Olesa i Sureda quedà viuda abans de 1674. Ho prova un protocol del notari Salvador Suau datat de 27 de maig d’aquell any, segons el qual Maria d’Olesa i Sureda, viuda i hereva usufructuària de Tomàs Quint-Safortesa i de Verí, cavaller de Sant Jaume, reconeix i promet donar a la seva filla Joana Safortesa i d’Olesa 1.000 lliures en concepte d’augment d’una dot de 10.000 lliures donades a aquella amb motiu del seu matrimoni amb Francesc Sureda de Santmartí (ACVD, 37-13-18, A-4).

El 1685, Son Dameto pertanyia a Maria d’Olesa i Sureda, segons els Estims d’aquell any, documentada com a Maria Quint i Olesa per raó del seu matrimoni; la ressenya diu així: «Son Dameto, de dona Maria Quint y Olesa, [valorat en] nou mil quatre-centas lliuras.» Confrontava amb Son Puig, de Jaume Pisà; Son Puig, de Jaume Despuig, capità de cavalls; Son Espanyol, de Joana Sales i Sureda; Son Moix Blanc, d’hereus de Ferran Moix; Son Peretó, de Miquel de Comelles; Son Quint, de Gregori Quint i Safortesa, sagristà i canonge; Son Moix Negre, d’hereus de Ferran Gual i Moix, i Son Cotoner, de Magdalena Cotoner i Descatlar (ARM, D-1253: f. 195, 196-197).

Maria d’Olesa i Sureda i Tomàs Quint-Safortesa i de Verí vivien davant el convent de la Concepció (Ciutat). Maria d’Olesa, per cert, pagà la primera volta de l’església de la Concepció i, a la seva mort, esdevenguda el 1713, fou enterrada al centre de la nau, davant el presbiteri. Fruit d’aquest matrimoni, nasqueren almenys dos fills: Tomàs i Joana. Aquesta es casà, com hem dit abans, amb Francesc Sureda de Santmartí.

La línia principal fou continuada pel fill mascle, Tomàs Burgues-Safortesa i d’Olesa, cavaller de l’orde d’Alcàntara i primer marquès del Verger. Fou un destacat partidari de l’arxiduc Carles durant la guerra de Successió. Fou enviat per les autoritats mallorquines prop de l’esposa de l’arxiduc, Isabel Cristina de Brunsvic. L’arxiduc Carles, des de Barcelona, li atorgà el títol de marquès del Verger (1708), que no fou revalidat per Felip V (Bover, 1983: 438-439; GEM, XV, 34-35).

El successor de Tomàs Burgues-Safortesa i d’Olesa fou el seu fill Tomàs Quint-Burgues-Safortesa i Dameto (†1753), cavaller de l’orde d’Alcàntara (1704) i segon marquès del Verger, per concessió de l’arxiduc Carles d’Àustria a son pare, títol que li negà, com hem dit, el rei borbó Felip V. Es casà (1716) amb Elionor de Berga i Safortesa (1701-1767), germana de Gabriel de Berga i Safortesa i filla de Gabriel de Berga i Santacília i d’Isabel Safortesa i Sureda de Santmartí. Amb aquest casament, entraren a la família els vincles dels Santacília. Fruit d’aquest matrimoni nasqueren almenys quatre fills: Gabriel (†1742), Tomàs (1718-1772), Cecília (†1789) i Maria. La mort del fill primogènit en pupil·lar edat féu que Tomàs heretàs el patrimoni familiar (Albertí, Rosselló i Vibot, 2002: 68, 71; ARM, Prot. 2150, f. 154v-155v; Bover, 1983: 62; GEM, II, 94).

Son Dameto fou constituït en dot a Maria Safortesa i de Berga, filla de Tomàs Burgues-Safortesa i d’Olesa, en contemplació del seu matrimoni amb Tomàs de Verí. Tanmateix, poc temps després fou restituït a Tomàs Burgues-Safortesa i d’Olesa, segons consta de l’acta atorgada, el 10 d’agost de 1730, davant el notari Francesc Garcies (ARM, Prot. 2150, f. 155v).

Son Dameto apareix documentat al Llibre de Capbrevacions de Palma i el terme des de 1756 fins a 1762, a les confrontes del Garrigó, que pertanyia a l’amo de Son Dameto, Guillem Coll i Planes. La ressenya diu així: «[10-02-1760] Damus, stabilimus vobis honor Guilielmo Coll et Planas, cultori, […] et Francisca Planas, conj.m, […] Predium vocatum lo Garrigó, tenoris sex quartariatarum, in pauco discrimine; situm in termino dicta civitatis, in districtu Parochya Sancta Crucis, juxta viam qua tenditur ad villa de Puigpuñent […] affrontatur […] predio rustico vocato Son Dameto don Thomàs Burguez-Zaforteza [i de Berga] et cum predio vocato Son Pizà Onofrii Aguiló» (ARM, ECR-0574, f. 229).

El Llibre de Capbrevacions de Palma i el terme des de 1762 fins a 1766 torna a esmentar Son Dameto en parlar del Garrigó: «Lo Garrigó, de Guillem Coll y Planes, de 6 quarteradas, junt al camí de Puigpuñent. Confronta ab dit camí públic, ab el predio Son Dameto, de D.n Thomàs Burgues-Zaforteza [i de Berga], y ab el predio de Son Pizà, de Leonor Aguiló» (ARM, ECR-1121, f. 4).

Tomàs Burgues-Safortesa i de Berga (1718-1772), fill de Tomàs Quint-Burgues-Safortesa i Dameto i d’Elionor de Berga i Safortesa, fou regidor perpetu de Palma des de 1752, heretà el vincle de Berga i, el 1770, exercí les capitanies d’Andratx i Calvià. Es casà, el 8 d’abril de 1739, amb Caterina Sureda i de Togores (1722-1814), filla de Joan Sureda Vilallonga i de Caterina Togores i Gual Térmens, marquesos de Vivot, amb la qual tengué els fills següents: Tomàs (†1772), Pere (1764-1837), Isabel (1744-1828), Elionor (†1769), Caterina (†1783), Cecília (†1811), Maria Gabriela (†1771), Anna Maria (†1798), Marieta (†1832), Gabriel, Francesc, Joan (1756-1825) i Josep (†1812) (2002: 71). Morí el 31 d’agost de 1772, amb testament que havia ordenat el 10 d’octubre de 1762 davant el notari Josep Bernat, en què nomenà hereva usufructuària la seva esposa, Caterina Sureda i de Togores, i hereu propietari, el seu fill primogènit, Joan Burgues-Safortesa i Sureda (ARM, Prot. 2150, f. 120r).

El 19 de setembre de 1772, començà la redacció de l’inventari dels seus béns i heretat, a instància de la viuda. Entre molts altres béns, hi figurava «el predio dit Son Dameto, ab ses casas, antigament dit las Torras, cituat en el terme de la present ciutat, parròquia de Santa Creu, en el lloch dit el Viñet, el qual predio és de la heretat de los señors Çafortezas, y se trobe arrendat a Guillem Coll y Planes, conrador, per ànnua mercè de sinch-centas lliuras [...]» (ARM, Prot. 2150, f. 154v-155v).

Anys abans, l’amo pagès de Son Dameto havia estat Antoni Planes, oncle de Guillem Coll i Planes, segons consta de dues escriptures d’arrendament: una, atorgada el 2 de novembre de 1730, signada per Tomàs Burgues-Safortesa i d’Olesa, padrí patern de Tomàs Burgues-Safortesa i de Berga, i l’altra, de renovació, atorgada el 27 de maig de 1742. Antoni Planes pagava (1730) per l’arrendament una ànnua mercè de 450 lliures i dos parells de capons bons que havia de dur personalment a la casa pairal del senyor el dia de Sant Tomàs de Nadal. A partir de 1742, en canvi, se li llevà l’obligació dels dos capons i s’augmentà l’ànnua mercè en 40 lliures. El rafal era dedicat, entre altres cultius, a oliverars i a garroverars. Hi havia païssa, era i un sementer denominat les Torres (íd.).

El 1773, Guillem Coll i Planes pagava una renda anual de 460 lliures per l’arrendament de Son Dameto, segons notes aportades per Josep Juan Vidal. El rafal formava part del districte parroquial de Santa Creu (Juan, 1978: 414).

El rafal apareix documentat al mapa de Mallorca del cardenal Despuig (1784), entre Son Quint, Son Moix, Son Cotoner i Son Pisà.

Com hem dit abans, Tomàs Burgues-Safortesa i de Berga i Caterina Sureda i de Togores tengueren diversos fills. El primogènit, Tomàs Quint-Safortesa i Sureda, morí sense descendència el mateix any que son pare (1772), de manera que els seus germans Joan i Josep es repartiren l’herència.

El 24 de maig de 1790, el germà gran, Joan Burgues-Safortesa i Sureda (1756-1825), manifestà davant notari que no tenia vocació pel matrimoni, ja que volia entrar a l’orde de Sant Joan de Jerusalem, i que desitjava que el seu germà Josep es casàs. Amb aquesta doble motivació, li féu donació de tots els seus béns, els presents i els esdevenidors, amb una sèrie de pactes, com per exemple que es reservava les possessions d’Alfàbia, Vinagrella, Son Dameto i les cases de Can Berga, situades a la plaça del Mercat, i també 100 pesos mensuals per temps de dos anys, és a dir, 350 lliures mallorquines mensuals que havia de satisfer el seu germà i que podia gravar sobre les possessions o els llogaters de Santa Eulàlia, Son Anglada, Son Bunyola, Son Valentí, Son Fortesa i Son Berga dels Establiments (2002: 72-73).

Això no obstant, l’any 1791, Joan Burgues-Safortesa es casà amb la filla d’un carnisser, Cecília Borràs i Feliu, la qual cosa provocà les crítiques de la noblesa illenca. Aleshores, com a primogènit, reclamà tots els drets que li pertanyien i que ja havia cedit, en part, al seu germà Josep. Aquest s’hi oposà i aleshores començaren les diferències i els plets, que arribaren fins al Suprem Consell de Castella. La resolució del monarca fou salomònica i aconsellà la formació de dues cases Safortesa, de manera que els germans Joan i Josep fundaren les branques Burgues-Safortesa i Quint-Safortesa, respectivament, i es dividiren el patrimoni familiar, inclòs l’arxiu. La concòrdia i la divisió de béns s’efectuà dia 24 de desembre de 1805, davant el notari Esteve Bonet Perelló. El donador pogué recuperar part de les possessions atorgades: Son Valentí (Banyalbufar), Son Boronat (Calvià), Son Fortesa i Santa Eulàlia (Ciutat), Son Fortesa, Son Josep i So na Moixa (Manacor), l’Alqueria, l’Eremitori i la cavalleria dels Lloscos (Llubí). Així doncs, Joan Burgues-Safortesa i Sureda continuà la línia principal del llinatge, que s’anomenà, com hem dit, línia dels Burgues-Safortesa a causa dels llinatges emprats pels hereus. Heretà, sencers o en part, els vincles dels Berga, Burgues Lloscos, Olesa de Vinagrella, Safortesa, Sanglada, Santacília i Valentí i el títol de marquès del Verger. Morí dia 27 de novembre de 1825, amb testament que havia ordenat en poder del notari Esteve Bonet Perelló el 25 de gener de 1819, en què nomenà hereva usufructuària de tots els seus béns la seva viuda, Cecília Borràs i Feliu (íd.: 73-74; GEM, XV, 35).

Quant al germà petit, Josep Quint-Safortesa i Sureda (†1812), heretà, sencers o en part, els vincles dels Berga, Montsó, Quint, Sanglada, Togores-Muntanyans i Valentí-Sestorres. Fou cavaller de Calatrava i amb ell s’inicià la línia nova dels Quint-Safortesa, llinatge utilitzat únicament pels hereus. Entre els seus descendents es destacaren els polítics carlistes Josep Quint-Safortesa i Togores i Josep Quint-Zaforteza i Amat. Altres membres d’aquesta línia són Dídac de Zaforteza i Musoles i Josep de Zaforteza i Montaner, hereu del marquesat del Tremolar (GEM, XV, 35).

Cap a 1790, Joan Burgues-Safortesa i Sureda vengué el domini útil de Son Dameto, per via d’establiment, als Sales, una poderosa família d’amos pagesos que explotava la veïnada Son Quint, per la qual cosa eren coneguts com a Sales de Son Quint. Tenim documentat un membre d’aquesta família cap a 1772, Rafel Sales, Silvestre, el qual, juntament amb Blai Billon, tenia arrendada la possessió de Son Quint. Mitjançant la venda de la propietat per via d’establiment, Joan Burgues-Safortesa i Sureda se’n reservava l’alou o domini directe, que no fou redimit fins al 17 de gener de 1930, d’acord amb l’article 508 del Reglament Hipotecari vigent aleshores.

Uns anys més endavant, els Sales iniciaren una reforma de la casa dels senyors, conclosa el 1813, que quedà inacabada. Aquesta data figura inscrita a la façana principal, que fou folrada de pedra de Binissalem.

El rafal apareix documentat al Plano de la Plaza de Palma (1800), de Josep de Font, entre Son Moix Negre, Son Cotoner, la Casa Nova, Son Pisà i els camins d’Estellencs i de Puigpunyent.

El 1817, n’era propietari Miquel Sales de Son Quint, segons es documenta al Cuaderno de la riqueza general del término de la ciudad de Palma; la ressenya diu així: «Dn. Miguel Salas de Son Quint. Posesión Son Dameto, de 42 cuarteradas: 28 de sembrados y 14 de pastos. 25.000 libras» (ARM, D-1525, f. 57).

L’Apeo de 1818 recull dades agrícoles de Son Dameto, situat dins la parròquia de Santa Creu, amb un total de 54 quarterades i 35.100 lliures de valoració; la ressenya diu així: «Honor Miguel Salas. Son Dameto, en Santa Cruz. 27 cuarteradas de campo de 2ª calidad con almendros, 18.900 libras. 27 cuarteradas de campo de 3ª calidad con almendros y algarrobos, 16.200 libras.» Segons aquest document, Son Dameto era la 21a propietat millor valorada del terme de Ciutat. Confrontava, al nord, amb Son Peretó, de Francesc Amar de Montaner i Trullols, marquès del Reguer; al sud, amb les Cases Noves, de l’honor Francesc Pasqual; a l’est, amb Son Moix Negre, de Ramón Maroto González Ruiz y Herrera, marquès de Casa Ferrandell, i, a l’oest, amb Son Moix Blanc, d’Onofre Aguiló (ARM, D-1530: f. 99v, 139v, 141-141v, 149).

El 1845, encara pertanyia a l’honor Miquel Sales, segons dades procedents de la Relación de todos los predios, huertos y fuentes pertenecientes a esta ciudad y su término. Se situava a la parròquia de Santa Creu. El document informa que, el 1818, també n’era propietari l’honor Miquel Sales. Tenia 54 quarterades i feia 468 lliures de crèdit líquid (AMP, FP-936/2). No obstant aquesta informació, sembla que, cap a 1832, n’era propietari Josep Sales Sales, el qual es querellà aquell mateix any contra el seu germà Bartomeu, prevere beneficiat de Santa Creu, per assumpte de la collita de faves (ADM, III/40/65).

Josep Sales Sales, més conegut com a l’honor Josep Sales de Son Quint, fou una persona de renom a la contrada, braç dret del trinitari exclaustrat Miquel Ferrer Bauçà. Participà activament i econòmicament en les obres de construcció de la nova església de la Vileta, finalitzades parcialment el 1843. A més a més, pagà la capella de Sant Josep. Amb eloqüència ho testimonia el retrat a l’oli pintat per Melcior Umbert, a mitjan segle XIX, que es guarda a la sagristia de l’església de la Vileta —i del qual hi ha còpia exacta a les cases de Son Dameto— amb la llegenda: «Añy 1843. L’honor Jusep Salas de Son Quint, altres y el potble no s’aturaren fins a cubrí mitja iglésia de sa Vileta, comensada l’añy 14. Am 4 pams de paret cessà l’obra fins a l’añy 50. Per malaltia del qui a mes pagà sa capella de San Jusep.» Les primeres obres s’havien iniciat el 1814, en uns terrenys cedits pel metge Antoni Móra. A partir del decenni de 1830, foren promogudes pel trinitari exclaustrat Miquel Ferrer Bauçà, promotor i artífex també de l’església de Capdepera (Carrió, 2006: 45-57; GEM, XVIII, 184).

Josep Sales Sales morí cap a 1860. Heretà Son Dameto el seu fill primogènit, Joan Sales Llebrés. En aquella època, tenia una superfície de 48 quarterades i era valorat en 80.000 pessetes. Confrontava, al nord, amb Son Peretó, de Jordi de San Simón i de Montaner, marquès del Reguer; al sud, amb les Cases Noves, de Miquel Pasqual, i amb terra de Francisca Sales i Roca; a l’est, amb el camí de la Vileta, i, a l’oest, amb el camí de Son Rapinya i amb Son Moix Blanc, de Francisca, Isidor i Rosalia Aguiló i Cortès (RP2, 4.584, 1a).

Joan Sales Llebrés estava casat amb Margalida Sanxo, amb qui tengué diversos fills: Josep, Sebastià, Francisca, Caterina, Margalida i Aina. Morí viudo el 14 de març de 1884, a l’edat de 69 anys, amb testament que havia ordenat el 23 de novembre de 1882 davant el notari de Ciutat Miquel Ignasi Font Muntaner, en què nomenà hereus universals els seus fills Josep i Sebastià Sales Sanxo, en porcions iguals. En virtut d’aquest testament, Son Dameto, una altra finca i la casa pairal, situada al carrer de la Pau, foren inscrits a favor dels dos germans, pagesos de professió, segons consta de l’escriptura atorgada, el 26 d’abril de 1884, davant el mateix notari (íd., 2a).

Son Dameto apareix documentat al Plano del Proyecto de Ensanche de Palma de Mallorca (1901), de Bernat Calvet, entre Son Moix Negre, Son Cotoner, la Casa Nova, Son Caubet i Son Moix Blanc.

Josep Sales Sanxo estava casat amb Maria Llebrés Ponç, na Marieta de Son Fila, filla de l’amo de Son Puigdorfila, Gaspar Llebrés Llull, oriünd de Binissalem, el qual «només tenia una filla, bellíssima i gentil, per la qual cosa tengué molts pretendents, i contragué matrimoni amb el fill major de l’amo de Son Quint, Josep. Na Marieta de Son Fila fou molt considerada i popular» (Roca, 2006: 60; Sabater, 1980: 23). Josep Sales Sanxo morí el 9 de desembre de 1909, amb testament que havia ordenat el 13 de juliol de 1884 davant el notari de Ciutat Gaspar Sanxo Coll, en què nomenà hereva usufructuària la seva esposa i propietaris, els seus fills pòstums i naixedors. Per al cas de morir sense descendència —com així ocorregué—, nomenava hereva propietària la seva esposa, la qual, si moria sense testar, havia de deixar els béns al seu germà Sebastià Sales Sanxo. La substitució no tengué efecte perquè Maria Llebrés Ponç, en el seu testament ordenat el 5 de juny de 1924 davant el notari de Ciutat Josep Socies, instituí hereu universal propietari el seu nebot, Joan Pisà Sales. L’herència comprenia una meitat indivisa de Son Dameto i d’una altra finca, segons consta de l’escriptura de manifestació de béns atorgada, el 21 de maig de 1929, davant el notari de Ciutat Josep Socies Gradolí. Maria Llebrés Ponç morí viuda el 24 de setembre de 1928, a l’edat de 75 anys (RP2, 4.584, 5a).

L’altre germà, Sebastià Sales Sanxo, estava casat amb Caterina Terrades Coves (†1947), amb qui tengué un fill, Sebastià Sales Terrades. Morí el 28 de novembre de 1928, a l’edat de 68 anys, amb testament que havia ordenat el 4 de desembre de 1926 davant el notari de Ciutat Joan Alemany Valent, en què nomenà hereva universal usufructuària la seva esposa i propietari, el seu fill. L’herència comprenia l’altra meitat indivisa de Son Dameto i d’una altra finca, segons consta de l’escriptura de manifestació de béns atorgada, el 31 de gener de 1929, davant el mateix notari (íd., 4a).

Mitjançant escriptura de partició atorgada el 14 de setembre de 1929 davant el notari de Ciutat Joan Alemany Valent, Joan Pisà Sales i Sebastià Sales Terrades procediren a la divisió dels béns que posseïen per indivís, que eren Son Dameto i una altra finca (íd., 6a).

Joan Pisà Sales s’adjudicà una porció de Son Dameto de 25 quarterades, tres quartons i un hort, valorada en 30.000 pessetes, que confrontava, al nord, amb l’altre bocí del rafal i Son Moix Blanc; al sud, amb les Cases Noves i Son Pisà; a l’est, amb el camí de la Vileta, i, a l’oest, amb el camí de Son Rapinya. En morir Joan Pisà Sales, la seva porció de Son Dameto passà, en usdefruit, a la seva esposa, Francisca Arnau Rosselló, i en nua propietat, als seus fills, Julià i Rafel Pisà Arnau, segons consta de l’escriptura d’acceptació i manifestació d’herència atorgada, el 20 de març de 1947, davant el notari de Ciutat Joan Alemany Valent. Tenien la casa pairal al número 22 del carrer del Sant Esperit (íd., 6a-7a).

Pel que fa a Sebastià Sales Terrades, se n’adjudicà la porció restant, de 24 quarterades, dos quartons i tres horts, valorada en 50.000 pessetes, que confrontava, al nord, amb Son Peretó, de Joan Salas Nadal, abans del marquès del Reguer; al sud, amb la porció adjudicada a Joan Pisà Sales, que se separava de l’altra per una línia recta que arrencava des del cantó de Son Moix i seguia fins al camí de la Vileta; a l’est, amb el camí de la Vileta, i, a l’oest, amb Son Moix Blanc. Comprenia el nucli antic, amb les cases i dependències annexes (RP2, 14.055, 1a).

Sebastià Sales Terrades es casà amb Concepció Font Philip, amb qui tengué un fill, Sebastià Sales Font. Morí el 22 d’abril de 1982, amb testament que havia ordenat el 5 d’abril de 1937 davant el notari de Ciutat Asterio Unzué Undiano, en què nomenà hereva usufructuària la seva esposa i propietari, el seu fill, segons consta de l’escriptura atorgada, el 28 de juny de 1982, davant el notari de Ciutat Florencio de Villanueva Echeverría (RP2, 6.921, 1a).

El 1987, se n’expropiaren poc més de cinc quarterades com a conseqüència de la construcció de la tercera fase de la via de cintura, que comprenia el tram entre la carretera de Valldemossa i el camí de Son Rapinya, aproximadament. El nucli primitiu de Son Dameto quedà reduït a gairebé 20 quarterades, dividides en dues porcions per la via de cintura: una de quasi sis quarterades i una altra de prop de 14 quarterades. La petita quedava entre la porció dels germans Pisà Arnau, la via de cintura, el camí de la Vileta i Son Moix Blanc, mentre que la grossa, que comprenia les cases, s’estenia entre la via de cintura, Son Peretó, el camí de la Vileta i Son Moix Blanc (íd., 2a).

Dia primer d’agost de 2000, Sebastià Sales Font vengué una quota del 93,89% del que quedava de Son Dameto a Hansa Urbana SA, domiciliada a Alacant, per preu de 9.916.699,72 euros, segons consta de l’escriptura atorgada davant el notari de Ciutat Víctor Alonso-Cuevillas Sayrol (íd.).

El 20 de març de 2001, Hansa Urbana vengué una meitat indivisa de la participació indivisa d’aquesta finca a Realia Business SA, domiciliada a Madrid, per preu de 19.363.346,26 euros, segons resulta de l’escriptura atorgada davant el notari de Madrid Martín María Recarte Casanova. També vengué una participació de l’1,52% a l’entitat Club de Golf Alicante SA, la qual, el 19 de desembre de 2002, la hi retrovengué (íd., 3a).

El pla parcial del sector Son Dameto de Dalt SUNP 33-01 s’aprovà provisionalment el 24 de juliol de 2001. La junta de compensació fou constituïda el 10 d’octubre de 2001. El pla fou definitivament aprovat per acord del ple de l’Ajuntament de Palma en sessió celebrada el 24 de juliol de 2002 i protocol·litzat en escriptura atorgada el 30 de juliol de 2002 davant el notari de Ciutat Víctor Alonso-Cuevillas Sayrol. Com a conseqüència de l’execució del projecte de compensació SUNP 33-01 Son Dameto de Dalt, en resultaren 34 parcel·les lucratives, una de les quals (parcel·la M7.3) se l’adjudicà Sebastià Sales Font, que comprenia les antigues cases del rafal, enrevoltades d’una porció de terreny d’una quarterada (RP2).

El 2010, encara n’era propietari el farmacèutic Sebastià Sales Font.



Com a bona família d’amos pagesos, els Sales explotaven directament la finca, que era dedicada els darrers anys només a ametlerars i a garroverars. Pel que fa a l’activitat ramadera, venien llet de vaca. Paral·lelament, eren els encarregats de l’explotació agropecuària de Son Quint. En morir Josep Sales Sanxo, el seu nebot, l’amo en Josep Pisà Sales, es féu càrrec de l’administració de Son Quint i, finalment, el seu fill l’amo en Rafel Pisà Arnau, qui, el 1975, cessà voluntàriament de les seves funcions en esser esbucades les cases. Els Sales sempre consideraren Son Dameto un annex de Son Quint.

A principis del segle XX, Son Dameto es dividí en Son Dameto de Dalt i Son Dameto de Baix. Les cases de Son Dameto de Baix, ja desaparegudes, eren devers el carrer de Martí i Costa. Son Dameto de Baix, coneguda també com a Son Caubet, era propietat d’un senyor casat amb una Sales.

A finals del segle XIX i principis del XX, Son Dameto comptava amb 48 quarterades de terreny que es veurien progressivament reduïdes. Així, en el decenni de 1930, el nucli antic ja només en tenia poc més de 24. El centre educatiu La Puríssima, que també tenia part de Son Moix Blanc, ocupà bona part dels terrenys de Son Dameto de Dalt; Sebastià Sales Font cedí fa anys el camí de la Puríssima a l’Ajuntament perquè no l’hi expropiassin forçosament (abans s’hi accedia a través de Son Moix Blanc pel camí de les bateries). La construcció del tercer tram de la via de cintura (1987) provocà l’expropiació de gairebé sis quarterades més, on hi havia ametlers i sis garrovers. El 2009, totes les terres estaven ja urbanitzades. El radi de protecció de les cases, catalogades per l’Ajuntament, és de poc més d’una quarterada.



Cronologia

Les cases actuals de Son Dameto sembla que foren construïdes el 1630, data que apareix inscrita a un escut situat a la clastra, amb l’anagrama de Jesús (IHS). Tal volta, les manà construir Joan Dameto, que en fou propietari fins a l’any 1631. És lògic pensar que degueren esser aixecades sobre un nucli preexistent, com era costum, conformat per la referida casa senyorial amb dues torres; de fet, el conjunt de dependències que enrevolten la clastra semblen de factura més antiga que la casa principal, amb alguns elements interessants com ara contraforts, arcs i espitlleres. No obstant això, a un inventari de 1772 es parla d’un sementer de la finca denominat les Torres, que en temps pretèrits devia constituir el rafal de les Torres, la qual cosa fa pensar que les cases actuals s’haurien pogut construir sobre un altre sementer.

El 1813, conclogué part del que havia de ser una reforma de la casa dels senyors, que quedà inacabada. Se centrà exclusivament en la façana principal, que es folrà de pedra de Binissalem i adquirí un aspecte similar al de Morneta (Binissalem); a més a més, una de les finestres es transformà en balcó. Una inscripció ens recorda la data de reforma: «AÑ 1813.» Així doncs, el que havia de ser una casa senyorial rehabilitada es quedà sense finalitzar; això explica el contrast de la façana principal amb la resta de l’edifici.

A finals del segle XIX, se’n féu la darrera reforma, que només fou a nivell intern per fer-la més moderna i habitable. Per exemple, es reduí la mida de les habitacions.



Característiques arquitectòniques

Són unes cases de possessió de planta rectangular, amb una clastra central. L’edifici principal té estructura de parets mestres amb cantonades de carreu de marès. La coberta és de doble vessant amb teula àrab. L’aiguavés de davant està inacabat: no té trespol i les parets no estan emblanquinades. L’habitatge, que consta de planta, pis i porxo, té ingrés per arc de mig punt a la planta baixa de la façana principal. El porxo està conformat per tres petites finestres quadrangulars. Pel que fa al pis, es caracteritza per l’escassesa i estretor de les obertures, la central transformada en balcó posteriorment.

Un cos rectangular, d’una sola planta, es perllonga lateralment. Les façanes que donen a la clastra, a la qual s’accedeix pel portal forà de mig punt, són irregulars i d’una sola planta, excepció feta de l’habitatge senyorial assenyalat, al qual s’accedeix per una escala situada a un angle de la clastra.

La capella, amb volta de canó, està apuntalada perquè no passi per ull. Els Sales sempre l’han emprada com a quartera. Degué tenir funció religiosa quan encara no hi havia oratori a la Vileta, de l’existència del qual es tenen notícies d’almanco l’any 1774, segons informació de Tomàs Amorós recollida pel Cronicón mayoricense d’Àlvar Campaner (Campaner, 1984: 608-609; Carrió, 2006: 30; Salleras, 1982: 15).

La Revisió del Pla general d’ordenació urbana de 1985, de 1994, classificava Son Dameto de Dalt (SUNP/33-01) com a sòl rústic d’ús agrícola ramader. Amb una superfície de 211.313 m², s’hi preveia la construcció d’habitatges unifamiliars i plurifamiliars i d’equipaments; en canvi, s’hi descartaven activitats dels sectors secundari i terciari. Les cases de possessió gaudeixen d’un grau de protecció B, és a dir, d’una protecció estructural, que és la més baixa que atorga el Catàleg de Protecció d’Edificis de Palma.

Metaetiquetas